Pronunciació: [ɛ́ʤiða].
Definició:
1. f. Escut 3. (= Defensa o protecció d’un perill real o imaginari.)
2. f. Tot allò que servix de protecció o de defensa. L’ègida de la llei em protegirà.
Etimologia:
La paraula ègida prové del llatí aegis, i esta del grec aigís, creada per derivació de aix, aigós, que significa ‘cabra’. I, amb estes dades, és natural preguntar-se: ¿i què té a veure una cabra amb un escut? Eixa és la qüestió essencial a què cal respondre per a saber l’etimologia d’esta paraula. Perquè, aparentment, no hi ha cap relació entre una cosa i l’altra. Però només aparentment… En llengua, les associacions d’idees són fonamentals per a arribar a saber per què diem el que diem. La història de moltes paraules és ben sovint un joc de curioses caramboles.
Però millor si comencem pel final de la història per a resseguir el trajecte de la paraula a la inversa. En la nostra llengua, la primera documentació que tenim registrada de la paraula ègida és de 1839. Apareix arreplegada en el diccionari de Pere Labèrnia, humanista nascut a Traiguera (el Baix Maestrat), que estudià Filosofia i Teologia en el Seminari Conciliar de Tortosa i després emigrà a Barcelona, a on es va doctorar en Lletres. Però, tornant a la història de la paraula, cal apuntar que, evidentment, no fou una invenció seua. Les llengües estan en contacte estret i les paraules es transvasen fàcilment de l’una a l’altra. A nosaltres ens havia arribat a través del castellà. La Real Academia Española havia inclòs ègida (i egida, amb una vacil·lació accentual) en el seu diccionari en 1822. Esta vacil·lació —semblant a la que s’ha donat en moltes altres paraules (elit i èlit, xofer i xofer, imbecil i imbècil…)— era fruit del calc del francés: l’Académie Française l’havia incorporat al seu dictionnaire, en 1740, amb la forma égide, pronunciada [eʒíd], amb una aparent contradicció —segons les nostres normes ortogràfiques— entre l’accent gràfic i l’accent tònic.
Al marge d’estos detalls formals, la revitalització de la paraula ègida cal inscriure-la en el context cultural europeu de l’època, a on hi havia una ànsia per recuperar la cultura clàssica, relegada durant l’Edat Mitjana. I l’ègida, en concret, en la mitologia grecoromana al·ludia a la prodigiosa armadura de Zeus, que per extensió després es traslladà també a l’escut. Segons l’escriptor llatí Gai Juli Higí, nascut a Alexandria l’any 64 a. C., Zeus usà la pell de la cabra Amaltea (vegeu més detalladament la seua història en la paraula cornucòpia) per a protegir-se en el seu combat amb els gegants en l’anomenada Gigantomàquia, una colossal batalla que enfrontà els déus amb el gegants per a dirimir qui havia de tindre la supremacia en el cosmos.
La història del nostre lèxic és fascinant. Les paraules són el reflex de la història de la humanitat. No sols es posen de manifest les relacions entre les diverses cultures; també la mentalitat de cada època, creant històries fantàstiques amb el desig d’entendre el món en què vivim.
Primera documentació: segle XIX.
Citacions:
«… Hi hagué una tercera etapa, la més important, entre 1266-1276, aquesta només sota l’ègida castellana.» (Manuel Sanchis Guarner: La llengua dels valencians, 1933.)
«… Heus aquí l’autèntica religió mediterrània i que bategava amb plena vida per sota dels déus de la revenja i el domini, per sota de l’ègida de Júpiter i dels trons de Jehovà.» (Eduard Mira: Una terra allà al ponent, 1998.)
Castellà: égida.
Anglés: aegis.
Francés: égide.
Italià: egida.
Portugués: égide.
