La Gramàtica valenciana bàsica (GVB) aspira a ser un recurs útil per a tots els valencians amb voluntat de fer un ús habitual i correcte de la llengua en les relacions públiques i privades; per això, “esta obra normativa vol ser la gramàtica de tots i per a tots els valencians”, ha afirmat el president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer, en l’acte de presentació, que s’ha celebrat este matí en el monestir de Sant Miquel dels Reis.
Ferrer, acompanyat dels professors i acadèmics Rafael Alemany, president de la Secció Tècnica de Lexicografia i Gramàtica, i Manuel Pérez Saldanya, ha assenyalat la voluntat de la nova gramàtica ―de caràcter més divulgador i didàctic que la Gramàtica normativa valenciana, editada per l’AVL l’any 2006― de prioritzar la recuperació de les solucions valencianes genuïnes, vives, ben documentades en els clàssics i avalades per l’etimologia i per la tradició literària i gramatical.
Rafael Alemany ha repassat el procés històric i la materialització de la primeraGramàtica normativa valenciana, després de la constitució de l’ens l’any 2001, fins arribar a esta segona gramàtica, dedicada a tots aquells sectors de la població valenciana interessats a utilitzar dignament el valencià. En la seua exposició, Alemany ha expressat el seu desig de convergència, reciprocitat i diàleg amb les institucions normatives de l’àmbit lingüístic.
Per la seua part, Manuel Pérez Saldanya, un dels gramàtics de la llengua comuna amb més prestigi internacional, ha fet una exposició didàctica sobre el criteris d’elaboració i d’àmbit d’ús de la Gramàtica valenciana bàsica, amb exemples aclaridors, sempre amb l’objectiu d’orientar l’usuari de la llengua sobre les formes més recomanables en els registres formals i, en general, en la llengua estàndard.
Criteris
La Gramàtica bàsica valenciana prioritza sistemàticament les formes genuïnes de la llengua parlada i de més prestigi literari, partint de les preferències del valencià general. Així, s’opta per formes com parle, partisca o vinguera en comptes de parlo,partesques o vingués, ja que estes últimes corresponen a variants valencianes de menor extensió, encara que ben legítimes en els seus àmbits geogràfics d’ús (parlo, vingués), o a usos literaris molt formals o arcaics (partesques).
En la Gramàtica bàsica valenciana, a més, s’ha fet un esforç per recuperar formes o usos sintàctics genuïns, de gran extensió i tradició històrica, que havien rebut poca atenció en les nostres gramàtiques i estudis lingüístics. Es tracta, per exemple, dels usos de la preposició composta com a en oracions del tipus Partiu-vos-ho com a bons germans! (amb el valor de com si foren bons germans).
La necessitat de cohesió entre les diverses varietats d’una mateixa llengua és un fet evident i indiscutible. Si això és un principi obvi en totes les llengües del món, ho és encara més —i d’una manera imperiosa— en el cas de llengües demogràficament minoritàries com la nostra. És evident que no podem accentuar les diferències entre les nostres varietats, sinó al contrari: intentar reduir-les al màxim, potenciant la convergència recíproca. És per això que, al costat de formes com per exemple adés,enjorn o ausades, tan vives en valencià, se n’afigen d’altres més usuals en altres varietats de la llengua, com ara aviat, adesiara o gaire, que han assolit un notable ús entre els nostres escriptors.
La gramàtica està dividida en tres blocs, cadascun constituït amb una estructura d’apartats breus: l’ortologia (vocals i consonants, i contacte entre sons); l’ortografia (alfabet, agrupació de sons, lletres, accent gràfic, dièresi, apòstrof, contraccions, majúscules, tipus de lletra, abreviacions i signes de puntuació), i la morfosintaxi (el substantiu, l’adjectiu, l’article, els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius, els indefinits, els pronoms, els relatius, els interrogatius i els exclamatius, les preposicions, els adverbis, els verbs i les interjeccions).
