La historiadora i especialista en estudis feministes en art i gènere, Irene Ballester, ha demanat el reconeixement per a les dones valencianes del món de l’art que van haver d’exiliar-se després de la Guerra Civil Espanyola. «La majoria d’elles, dissortadament, han sigut oblidades. La nostra societat, la nostra memòria i el feminisme tenen un deute amb elles per a fer-les visibles», ha reivindicat Ballester durant la conferència «Memòries d’oblit: coratge i esperança en l’art de les exiliades valencianes». Esta xarrada forma part del cicle de conferències programades per la Comissió de l’Escriptor de l’Any 2023, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que enguany es dedica als escriptors valencians de l’exili.
Ballester ha proposat un recorregut per la vida i l’obra de Manuela Ballester, Elisa Piqueras i Amparo Segarra, entre altres artistes. Unes trajectòries que es van veure truncades perquè, com ha recordat la historiadora: «la dictadura franquista esborrà tots els avanços que les dones havien assolit durant la Segona República». «L’exili suposaria desarrelament i silenci imposat i, sobretot, tornar als espais privats des d’on es forjà l’oblit», ha expressat Ballester, alhora que ha destacat que la cultura va significar, per a totes elles, un vehicle cap al coneixement i la llibertat. Per tant, la historiadora recomana estudiar-les no com un fet aïllat «sinó en un context en el qual es van produir molts avanços socials i tècnics, entre els quals la fotografia i el fotomuntatge, dos eines artístiques que els donen moltíssima llibertat per a fer el que volen i expressar el seu compromís polític. L’art les empodera».
Així mateix, ha insistit que hi va haver molts exilis, com ara l’exili interior que va viure l’artista gràfica i pintora de la Generació del 27, Ángeles Santos Torroella, a qui la seua família benestant li va prohibir pintar. «Després de la Guerra Civil, solament li van permetre exercir de mestra», s’ha lamentat Ballester. O el cas de la pintora Juana Francés, arraconada pel col·lectiu artístic que ella va ajudar a fundar.
Manuela Ballester, una veu apagada
A més a més, la historiadora ha incidit en la bona acollida que van tindre les exiliades en països com ara Mèxic. «Manuela Ballester i les seues germanes, Josefina i Rosa, van trobar en la ciutat de Mèxic un lloc i un context cultural perfecte per a fer nàixer i créixer les seues respectives obres. A més, des de l’exili i a través de l’art van poder escenificar la resistència i el seu compromís polític», ha indicat.
Això no obstant, també ha posat a Manuela Ballester com a exemple dels diferents exilis que van patir les dones artistes. «Visqué dos exilis: el primer a Mèxic i el segon a Berlín. Però, a més, no hem d’oblidar que la seua veu està apagada per l’ombra del geni Josep Renau, el seu marit. L’autoria de moltes obres, en les quals va participar amb tota probabilitat Manuela, s’atribuïx únicament a la seua parella», ha explicat Ballester mentre repassava els seus treballs en revistes com Pasionaria, Senyera, Las mujeres antifascistas españolas o en algunes pintures murals.
Per a acabar, la historiadora ha valorat el fet que la Universitat de València acollirà en 2024 la primera exposició dedicada a Manuela Ballester. «És un procés de recuperació, visibilització i reconeixement molt necessari», ha reblat la historiadora.
El cicle de conferències, que té lloc en el Centre Cultural La Nau, es reprendrà el mes d’octubre amb el crític d’art i historiador, Manuel García, i Lluís Meseguer, catedràtic de Literatura de la Universitat Jaume I de Castelló.
