Llicenciat en Filologia Catalana (Universitat de València, 1983-1986; Universitat de Barcelona, 1986-1988) i doctor en Filologia (UV, 1988-1990); professor en la UV des de 1991. Ha elaborat un centenar d’investigacions i deu llibres sobre el valencià i com ensenyar-lo. La seua activitat es pot dividir en cinc camps:

1. Ensenyament del valencià, gramàtica pedagògica i teoria lingüística

Ha estudiat com s’ensenyen els conceptes lingüístics que els docents han d’usar (limitacions i alternativa): els bàsics de la sintaxi, la flexió i la fonètica (també pronom i oració). Una part dels treballs de final de grau que dirigix analitzen manuals d’institut. Els treballs dits deriven de les investigacions sobre els conceptes gramaticals. Eixe camí ha permés elaborar la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003). L’interés per la docència està unit a Taula de Filologia Valenciana (2008), associació que organitza jornades i contribuïx al contingut de la revista anual Aula de Lletres Valencianes (que edita des de 2011 la Institució Alfons el Magnànim).

2. El treball lingüístic dins del compromís social

Estudiant Ramon Llull, es desprén l’osmosi entre llengua i societat (2008). Eixe fet (que demana al gramàtic compromís social) està en la base dels arguments a favor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, exposats en articles de premsa en l’època inicial de la institució (2001–2005), quan era més qüestionada. El compromís social l’ha portat a elaborar treballs més aïna sociolingüístics (L’ús del valencià: mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari, 2013). També és sociològic l’article que explica per què Antoni Canals (i en general els valencians del segle xv) anomenaven el valencià com a valencià, per molt que sabien que la seua llengua era la mateixa que la dels balears i la dels catalans (2007). En Reivindicació del valencià (2007), busca una manera de parlar sobre el valencià que, alhora que siga objectiva, també siga assumible per una part àmpliament majoritària de la societat valenciana. El compromís social també ha originat llibres divulgatius (Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques de Castelló, 1998) i treballs que mostren la vinculació entre ideologies i postures gramaticals («Nacionalismes dominants i deformació de la ciència», 2002).

3. Criteris de la normativa lingüística i assimilació social de les normes

Analitzant Fabra i Sanchis, ha delimitat quins són els principis bàsics (Criteris de la normativa, 1997; «El valencià culte a partir de la correspondència entre Sanchis Guarner i Joan Fuster», 2007). Els compromisos ètics dels filòlegs són analitzats en «Ètica i ciència en la normativa lingüística» (2014). El llibre El valencià del futur (2000) estudia quina relació entre el valencià popular i la llengua escrita podria afavorir que els valencians seguim recuperant la consciència de ser poble i la voluntat de dirigir el nostre futur. Eixe treball es completa amb «El valencià modern. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials», debatut, esmenat i assumit com a base programàtica de l’associació Taula de Filologia Valenciana (2011), un estudi que mostra les limitacions en el model lingüístic dels anys setanta i huitanta, les quals són una de les raons que aconsellaven crear l’AVL en 1998.

4. Anàlisi de normes (estudi de l’evolució i compressió del present)

La investigació teòrica que es mostra en el punt 1 ha facilitat l’aclariment de problemes com ara adjectius demostratius, possessius, «l’has vista», el nom del Cap i Casal, dels numerals 17, 18 i 19, les dualitats com conéixer / conèixer i hi han / hi ha, l’evolució prefereix > preferix, etc.

5. Estudi de gramàtics i d’escriptors (valencians, catalans i balears)

Com que, per a comprendre el present, cal estudiar el passat, ha reflexionat sobre gramàtics dels segles xix i xx: el mallorquí Joan Josep Amengual, el català Pompeu Fabra, els valencians Josep Nebot, Carles Salvador, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor i Germà Colón. També sobre el model lingüístic d’escriptors: Bernat i Baldoví, escriptor satíric de gran èxit, Jacint Verdaguer, el millor autor català de la Renaixença, Jordi Valor, prolífic novel·liste valencià de la postguerra, i Albert Hauf, historiador mallorquí de la literatura i membre de l’AVL.