Arnau i Garcia, Ramon

Don Ramon Arnau: la tasca de traducció dels texts litúrgics

Don Ramon, com li déiem els seus col·legues de l’AVL, ens acaba de deixar. No s’ho esperava ell fa sis mesos, quan se li va detectar la malaltia mortal que ha precipitat la seua partida definitiva. Vitalista, confiava superar les dificultats físiques. I, ja internat en la residència sacerdotal Betània, s’havia proposat redactar una biografia del prevere Pedro García Cerdán, fundador de les Cooperadores de Betània. No ha pogut ser, però ha tingut el consol de trobar-se i sentir-se acompanyat fins a l’últim moment per les monges de Betània, fonamentalment per les germanes Julia i María Oliva. A pesar del seu estat de salut, ha pogut presidir les reunions de la Comissió de Texts Religiosos de l’AVL fins a l’última celebrada, la del passat 5 de novembre. I, com sempre, en esta ocasió també, va aprofitar un recés per a il·lustrar-nos amb alguna reflexió teològica: concretament, aquell dia ens va parlar de l’Aproximació a Jesús, de José Antonio Pagola. Sempre es va sentir teòleg, i es vantava de la seua independència de criteris. Inquiet, esperava encara fer coses i estava il·lusionat a poder examinar dos treballs d’investigació promoguts per la Comissió: la transcripció de la Consueta de la catedral de València de 1527, i la dels quatre volumots de Lo Cartoixà, de l’insigne teòleg i escriptor valencià Joan Roís de Corella. Però la germana Mort no sap esperar. Realista, intuïa que s’acostava la fi, i ausades que s’hi ha preparat a consciència.

Quan el vaig visitar, fa només dos dies, em va sobtar que repetira diverses vegades dos frases breus i, a més, en bon valencià: «el papa Benet XVI» i «estic decebut». La primera, potser fruit de l’admiració cap a un teòleg, no sé si es podria relacionar amb les notícies sobre l’últim sínode de bisbes a Roma, en què tant s’ha insistit en la necessitat de revisar la manera de conduir la predicació i de traduir la Bíblia i els texts litúrgics a totes les llengües. La segona, potser podria relacionar-se amb el seu sentiment de frustració per no haver aconseguit el reconeixement jeràrquic d’una tasca a la qual s’havia lliurat de tot cor i amb tota la seua il·lusió: la traducció dels texts litúrgics al valencià, des del consens com a principi d’actuació de tots els membres de la Comissió, des del rigor tècnic i amb la voluntat de trobar la paraula i l’expressió valenciana més genuïna dins els paràmetres d’un registre lingüístic digne i alhora assequible. És dins d’eixa perspectiva que don Ramon Arnau també va avalar la recent edició de la versió valenciana de fra Guillem Anglés, de cap a 1350, que reflectia les classes de l’il·lustre dominic valencià en la càtedra de Teologia de la catedral de València. Don Ramon no ha pogut veure complit el seu somni, un somni que potser va començar a tindre, encara no fa una dècada, quan va descobrir la llengua dels grans escriptors clàssics valencians, tal com podem constatar en el seu Recull d’humanisme cristià (1999). Un somni, però, difícil de tindre en el context d’una formació cultural en castellà i castellanista.

Però don Ramon se n’ha anat amb la missió complida: el Missal romà, els Leccionaris i els rituals dels Sagraments han sigut traduïts íntegrament al valencià. Ell no sols va dirigir el laboriós procés de traducció, assegurant en cada moment que la versió de cada paraula i de cada frase responguera amb fidelitat al text llatí, sinó que encara ha pogut participar els darrers mesos en la tasca de revisió tècnica de la traducció del Missal romà i dels Leccionaris, que la Comissió ha començat a realitzar tot just abans de l’estiu, per tal de preparar-ne l’edició, l’any 2009. És l’homenatge que, sens dubte, si poguera parlar, més agrairia de rebre.

De don Ramon hem aprés, a més de lliçons d’exegesi bíblica i de teologia, una actitud d’obertura i comprensió cap a les noves manifestacions de la cultura, la valoració del diàleg, l’estima per la vida i la confiança en el futur de la humanitat. Els membres de la Comissió de Texts Religiosos, en nom dels quals escric les ratlles presents, ens sentim ara particularment orfes i apesarats per l’absència definitiva d’un home bo, ben format, perspicaç, xarraire, vitalista i optimista. Un vitalisme i un optimisme que aconseguia apegar-nos cada dia que ens reuníem. Trobar-nos cada vegada era tota una festa d’amistat i complicitats.

Sentiments humans a part, per a mi el fet a retindre hui va més enllà de la circumstància necrològica: amb el traspàs de don Ramon, després de set anys de treball i convivència a l’AVL, es tanca una pàgina de la història de l’església valenciana, que les futures generacions jutjaran: la del l’intent de contribuir —des de la societat civil, concretament des d’una institució de consens i sota el guiatge d’un eclesiàstic il·lustrat i conscienciat— a fer possible que els valencians poguérem expressar amb dignitat i normalitat els pensaments i les pregàries en valencià. Ja en la tardor de la vida, don Ramon havia descobert el gust i la satisfacció de poder resar el Pare nostre en la llengua que havia aprés a casa, en el nostre valencià. Les últimes paraules que li vaig sentir eren en valencià. Tant de bo que la jerarquia de les diòcesis valencianes, en compliment del concili Vaticà II i de les recomanacions de l’últim sínode episcopal de Roma, sàpia fer-se ressò del somni del don Ramon: garantir a tots els fidels que s’estimen usar la llengua de sant Vicent Ferrer, d’Ausiàs March, de Corella, de Llorente, de Martí Domínguez, de Nicolau Primitiu, de Sanchis Guarner i de Casp de poder-ho fer tal com fan, per exemple, amb tota normalitat i dignitat, els que utilitzen el castellà o el suahili.

Antoni Ferrando, secretari de la Comissió de Texts Litúrgics de l’AVL.