[18/02/2020]
La paraula zenit prové d’una mala lectura del mot çemt, que apareix en els manuscrits d’Alfons el Savi. En realitat, era l’abreviació de l’àrab sämt ar-ra´s, que significava ‘paratge del cap’; però els copistes confongueren un dels traços de la m per una i, i posteriorment transformaren l’antiga ç castellana per z, donant lloc a la forma zenit.
Es tracta d’un terme que provenia del vocabulari astronòmic. L’univers era concebut com una volta celest que girava al voltant de la Terra. Així s’explicava que, des d’uns posició estàtica, les estreles es desplaçaven en un moviment giratori continu, i el zenit era concretament la part de la volta celest que quedava damunt del cap. Amb el temps, a través d’una ampliació semàntica, la paraula zenit passà a designar la part culminant d’un procés.
Per influència de la grafia francesa (zénith), en castellà s’ha admés la pronunciació plana de la paraula, però en valencià només es considera correcta la pronunciació aguda, fent recaure la vocal tònica sobre la i de l’última síl·laba [zenít].
