[06/02/2023]
La paraula xorro és una més de les víctimes afectades pel prejuí històric respecte a la vocal -o àtona a final de mot. Durant molt de temps —i encara ara— alguns diccionaris de la nostra llengua s’han resistit a acceptar-la, considerant que era un castellanisme. El fet que altres veus de la mateixa família (com xorrar, xòrrec o xorroll) s’hagen acceptat sense problemes no fa sinó confirmar que es tracta d’un prejuí.
Si el verb xorrar (matriu de xorro) és o no un castellanisme és dubtós. Potser sí; potser no. A vegades és difícil determinar amb seguretat les interferències lingüístiques de llengües en contacte estret. Però la bona veritat és que en valencià esta forma verbal ja apareix documentada en 1585, concretament en el dietari de Joan Porcar Coses evengudes en la ciutat y regne de València: «Y la sanch estava chorrant per la vora de la finestra». En castellà la primera documentació del verb equivalent (chorrear) és només de cinquanta anys abans (1535). En portugués també es gestà la forma jorrar, de significat equivalent. Curiosament, coincidint amb la forma portuguesa, així és com apareix registrada, amb jota inicial, en molts diccionaris valencians: el de Carles Ros (1764), el de Manuel Sanelo (1802), el de Josep Escrig (1851) o el de Martí Gadea (1891). I, abundant en les curiositats, cal fer constar que el cognom Jorro és també molt habitual en la comarca de la Marina.
L’origen de certes paraules és dubtós. Hi ha moltes zones de penombra en este camp del saber. Pel que fa a la forma xorrar, s’ha apuntat la possibilitat que provinga de l’àrab jurr, que significa ‘arrossegar’; però també, per una altra banda, que siga un mot de creació expressiva, gestada com a onomatopeia per imitació del soroll de l’aigua quan cau. En qualsevol cas, més enllà d’estes controvèrsies etimològiques, la qüestió és que el verb xorrar és usat en valencià des de fa molts segles, i no tenim per què flagel·lar-nos pensant que té un origen impur. La puresa dels mots sempre té molt de quimèrica. I exactament el mateix es pot dir del substantiu xorro, que ja apareix acreditat en la segona carta de poblament de Massalavés, datada en 1614: «les terres hortes noves que·s reguen del aygua del chorro de Paranchet».
