La ingesta d’aliments no és sols una activitat necessària per al funcionament de l’organisme: és també un acte lúdic destinat a delectar el paladar. Per això la gastronomia està sotmesa a una innovació constant, fins al punt que ha esdevingut una activitat econòmica amb un fort impacte social, i molt especialment en un país com el nostre, tan bolcat al sector turístic. Com és normal, moltes innovacions gastronòmiques es traduïxen també en innovacions lèxiques. Les paraules donen visibilitat a les innovacions. Si les novetats no van acompanyades de noms específics, molt sovint passen desapercebudes. I, en eixe cas, mal negoci per a aquells que invertixen part dels seus esforços a innovar però són incapaços després de transmetre que el plaer culinari que proporcionen en el seu restaurant és el resultat d’una innovació peculiar, associada privativament a les mans expertes del xef dels fogons.
Però, a vegades, darrere de noms rutilants, hi ha també pretensions pomposes, si no clarament enganyoses. I a voltes les innovacions gastronòmiques no són tals. Poden ser-ho per a nosaltres, però sovint són viandes molt velles per a altres paladars. La importació de productes i plats d’altres cultures té també, per descomptat, molt de mèrit. Vivim en un món cada vegada més interconnectat, i això fa que molta gent se senta encuriosida per conéixer paisatges exòtics i tastar nous sabors. Com a fruit d’esta avidesa per experimentar noves sensacions gustatives, podem trobar que molts mots, procedents de terres llunyanes, han passat a formar part de les cartes de molts restaurants, i també en certs casos dels nostres diccionaris, com la fondue, la quiche o la vichyssoise, que provenen de França; l‘arepa, el burrito, el cebiche o el chimichurri, de l’Amèrica Llatina; el babaganuix, el falàfel o el fatuix, del Pròxim Orient; l’anko, el dorayaki, el ramen o el wasabi, del Japó… La llista de vocables de l’àmbit gastronòmic amprats d’altres llengües podria fer-se interminable. Alguns encara mantenen el seu caràcter més o menys exòtic; però altres han calat profundament entre nosaltres, fins al punt que ja no es veuen com a mots estranys. Inclús en alguns casos, ben al contrari, es perceben com si foren veus locals plenament genuïnes.
Eixe és el cas, per exemple, de xivito, paraula que s’acaba d’incorporar al Diccionari Normatiu Valencià, i que no sols s’ha fixat en el nostre repertori lèxic amb x inicial (pronunciada com la x de xiquet o xiulit), sinó que prou gent, de tan arrelat com està este entrepà en molts bars de València i dels pobles de la contornada, està convençuda que es tracta d’un entrepà típicament valencià, si fa o no fa a l’estil de l’almussafes. Es tracta, per si no el coneixen, d’un entrepà elaborat amb carn de llomello, cansalada torrada, ou caigut, formatge fos, encisam, tomata i maionesa. Una mescla de sabors indescriptible. Cal tastar-lo per a poder parlar-ne.
Però, al marge de gustos i percepcions particulars, que cada u té els seus, i també de les variants singulars que poden trobar d’este entrepà en tal o tal local, sàpien que l’origen del xivito està en el Con Sud. A l’Uruguai és considerat el plat nacional, però també és un menjar típic de l’Argentina i de Xile; ara que, això sí, els ingredients que trobarien per allà són diferents dels que trobaran per ací. Cada u s’apanya amb els recursos que bonament té disponibles en cada moment. De fet, en aquella àrea geogràfica del continent americà ara se sol fer este plat amb carn de vedella, però en un primer moment, almenys en les serres escarpades de la regió dels Andes, d’on sembla que procedix, es feia amb carn de chivo, i d’ací ve la paraula chivito, un diminutiu que al·ludix a l’edat òptima de l’animal (menys d’un any) per a aconseguir que el mos es desfaça en la boca. Si s’haguera aplicat un criteri d’adaptació semàntica de l’estrangerisme a la forma equivalent valenciana, en compte de xivito potser se li hauria d’haver dit cabrit. Però, clar, eixe nom no tindria cap sentit entre nosaltres. O pitjor encara: induiria a la confusió, tenint en compte que l’ingredient principal de l’entrepà que hem batejat com a xivito està fet amb carn de porc.
En gastronomia, com en tantes altres facetes de la vida, cada terra fa sa guerra. I així com els guerrers fan servir les armes que millor s’adapten al camp de batalla, els usuaris de la llengua també adapten les paraules a les seues necessitats expressives. ¿I què millor que una paraula exòtica per a un entrepà tan original? El trajecte que seguix la història de cada paraula a vegades pot ser tortuós. I poc importa si el seu significat originari ha quedat alterat. Tot val si funciona. Si la història del xivito els estimula les ganes de menjar-ne, bon profit! I, si no, mengen els que els vinga de gust i santes pasqües. Que d’això es tracta: de celebrar a gust la Pasqua.
