[10/11/2021]
Hi ha paraules que tenen un recorregut molt llarg, i en el seu periple han experimentat canvis molt profunds. És un senyal de vitalitat. Els parlants estiren i retorcen les paraules per a adaptar-les a les seues necessitats expressives. Estos canvis s’entenen fàcilment si es compara el significat que té una paraula en un moment determinat amb el que tenia en una etapa immediatament anterior, però sovint costa entendre’ls si es contrasta el sentit originari amb el que té en l’actualitat. Podem comprovar-ho resseguint l’evolució de la paraula xic.
Per als valencians, esta paraula és quasi un senyal d’identitat. La usem per a referir-nos a una persona jove. Els catalans —no tots—, a les persones que es troben en esta etapa de la vida —de límits cada vegada més indefinits—, els diuen nois; i els mallorquins, al·lots. Cada mot té la seua història singular.
Però, en la nostra història concreta, trobem que el primer significat que es pot documentar en valencià de xic fa referència a alguna cosa de dimensions reduïdes. S’usava amb valor adjectival, i s’aplicava tant a coses com a persones. Sant Vicent Ferrer, per exemple, parlava en un dels seus sermons d’una «caseta chiqua», i en un altre, de «creatures chiques».
Retrocedint en el temps, trobem que en llatí el terme del qual deriva el nostre xic —ciccum— s’usava per a referir-se a una cosa d’escàs valor; i, més antigament encara, este mateix vocable s’usava per a designar la membrana que separa els grans de la magrana, que es desdenyava. Joventut, diví tresor. Ara, sí, sens dubte; però abans, si atenem el significat de xic, no tant…
