[09/11/2021]
Les paraules mantenen unes relacions de parentiu molt curioses, que a vegades queden emmascarades per la forma superficial que adopten. És cosa del trajecte singular que seguixen els vocables fins a incorporar-se al nostre patrimoni lèxic. La veu xapata pot servir d’exemple per a il·lustrar-ho. Els primers registres d’este neologisme es documenten a finals del segle XX. Però l’interés per la gastronomia dels últims temps ha fet que s’escampara ràpidament pel nostre territori. Procedia d’Itàlia, concretament d’un municipi de la regió del Vèneto anomenat Adria.
La xapata és un tipus de pa de forma aplanada i rectangular, amb molta crosta i poca molla; això fa que fa que resulte molt cruixent. En italià es diu ciabatta, o siga, ‘sabata’. Es batejà així perquè la forma del pa recordava una sabata. L’analogia és un procés de creació molt productiu. Tot funciona per associació d’idees. Per això parlem, per exemple, dels ulls del formatge o del pa, o de les dents d’una serra o d’una clau. Però en gastronomia l’exotisme sol ser un plus que revestix el producte de prestigi. El nom no fa la cosa, però ajuda a diferenciar-la dels productes semblants de consum habitual. I per això la necessitat de dir-li xapata; no pot ser simplement pa. Però, quan vagen a pegar-ne un mos, recorden que la xapata i la sabata —filològicament parlant— són cosines germanes.
