[voɾéɾa] f. OBR. PÚBL. Part lateral d’una via urbana, generalment més alta que la calçada, destinada als vianants.
Etimologia: derivada de la forma vora, que prové del llatí ōra, plural neutre de os, oris, que originàriament significava ‘boca’, i que després passà a usar-se en el sentit de ‘boca d’un riu’ i posteriorment encara adquirí un sentit més específic de ‘franja de terra lateral d’un riu o del mar’.
Primera documentació: 1912
Citacions:
“[…] els hòmens, proveïts d’una perxa o bastó llarg amb un ganxo en la punta, procuren traure del tot els objectes que el flux i reflux de les ones fan ballar per la vorera de la mar” (Francesc Martínez i Martínez: Coses típiques de la Marina, la meua comarca)
“De casa meua eixires en direcció a l’Ajuntament, creuares per son costat i seguint la vorera te n’anares al vell barri de l’altra banda on s’hostatja la misèria i el vici” (Jordi Valor i Serra: Lina Morell, un cas apassionant)
Castellà: acera
Anglés: sidewalk (Estats Units), pavement (Regne Unit)
Francés: trottoir
Italià: marciapiede
Portugués: calçada
