[20/01/2022]
L’accés a una vivenda digna és un dret reconegut tant en la Constitució Espanyola com en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Ara, el Govern d’Espanya, en confrontació amb el Consell General del Poder Judicial, ha presentat un conjunt d’iniciatives legislatives per a facilitar l’accés a un allotjament als jóvens i els sectors socials més vulnerables. Sense entrar en el fons del debat polític —que pertany, evidentment, a unes altres esferes—, potser és oportú traure a col·lació alguns aspectes de la història de la paraula vivenda, que també ha sigut objecte d’intensos debats lingüístics.
Este mot s’ha gestat per derivació de viure, procedent del llatí vivĕre. Però, a més, en llatí vulgar ja existia en concret la forma vivenda, provinent del gerundiu vivendus, que té un valor de participi futur i que significa ‘que ha de viure’s’. La primera documentació en valencià consignable és de 1701. Apareix, concretament, en el Llibre d’establiments de Llucena, a on ja s’alertava, ni que fora en referència al ramat, que «no té vivenda». No és, evidentment, una època antiquíssima, que permeta afirmar rotundament la seua genuïnitat. Però tampoc ho són les alternatives. La forma habitatge, si bé apareix consignada en alguns diccionaris del segle XIX, com ara el de Josep Escrig o el de Martí Gadea, s’arreplega, amb la indicació de «antigament», amb el significat de ‘habitació’.
Siga com siga, de la mateixa manera que tenim viure i habitar amb un significat equivalent, també pareix raonable pensar que vivenda i habitatge poden conviure en relativa harmonia per a designar el lloc a on viu o habita algú. Són, pel seu ús actual i per la seua tradició històrica, formes lèxiques plenament dignes. I el més important ara, amb tot, és trobar els mecanismes adequats per a fer factible que els sectors socials més desfavorits puguen accedir-hi amb una certa dignitat.
