[21/06/2021]
La paraula viking s’usa actualment en referència a un individu d’un poble que originàriament habitava els països escandinaus, i que es va expandir per les costes europees des del segle VIII fins a l’XI. En temps moderns, sobretot a través del cine, hi ha hagut una reconstrucció mitificada de les gestes d’aquell poble, accentuant especialment el seu caràcter bel·ligerant. Pareix, en tot cas, fora de tot dubte que els vikings destacaren en l’art de la navegació; crearen assentaments a Gran Bretanya i a Normandia, i hi ha restes arqueològiques que apunten que també s’establiren en la península del Labrador, en l’actual Canadà.
Siga com siga, a nosaltres la paraula viking ens ha arribat modernament a partir de l’anglés. L’ètim originari és dubtós. La hipòtesi més consolidada és que prové del nòrdic víkingr, amb què s’al·ludia als mariners i guerrers que participaven en les expedicions d’ultramar. La mateixa grafia, amb k, delata la condició de préstec recent. Però, a més, fruit de la inestabilitat del vocable, recentment s’ha alterat també la tonicitat de la paraula. Inicialment, reproduint la pronúncia anglesa, s’havia adaptat com a víking, fent recaure la vocal tònica sobre la i de la primera síl·laba, mentre que actualment és aguda; esta última adaptació presenta, a més, variació morfològica quant al gènere: viking per al masculí i vikinga per al femení.
