[16/02/2023]
Juli Peretó, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València, acaba de publicar un llibre titulat Un planeta creatiu. Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori, en què, unint la doble perspectiva de biòleg i humanista, reflexiona sobre la gestació de la vida. Segons este reputat investigador alzirenc, a partir dels coneixements que tenim en estos moments —fràgils i incomplets—, la hipòtesi més raonable per a intentar explicar la gestació de la vida en la Terra és considerar que es creà com a resultat d’uns processos naturals: canvis geològics, atmosfèrics, en els mars… Quan es descendix a un nivell molecular, la frontera entre el que tradicionalment hem considerat els regnes mineral, vegetal i animal queda diluïda. El contacte dels cossos genera reaccions químiques no sempre previsibles, i possiblement l’anàlisi de les cadenes d’ADN ens proporcionarà en un futur moltes claus per a saber tot el que ara ignorem. Però, mentrestant, en eixe camp tan ple d’incerteses, la biologia sintètica intenta reproduir estos processos de gestació de la vida en un laboratori, creant microorganismes artificials per a aplicacions biomèdiques o per a combatre plagues. Això és vida?
El sentit de la paraula vida ha anat evolucionant al llarg del temps. Poques coses són com els antics humans pensaven que eren. Este vocable ens vingué del llatí vita; en grec, procedent d’una mateixa arrel indoeuropea (*gwei-), tenien bíos, encara que, segons el sentit específic a què s’al·ludira, també utilitzaven zoon, ‘ser viu’, i psykhḗ, ‘esperit, ànima’. El significat de la paraula vida és complex, sens dubte, i per això hem anat reajustant-ne la definició al llarg del temps. Des d’una perspectiva religiosa, tan present en la nostra història cultural, la vida era la unió del cos i l’ànima, i Déu era, per tant, el progenitor suprem. Ell, en última instància, donava la vida i la llevava. Ara, partint de la biologia, les definicions de la vida apunten a processos complexos, com un estat dinàmic dels sers orgànics, que els permet créixer i reproduir-se, així com a la seua capacitat d’adaptar-se i evolucionar davant dels diferents canvis en el medi. Tot apunta que, més prompte que tard, també haurem de canviar la definició de la paraula vida.
