[06/04/2022]
La paraula vicari prové del llatí vicarius, a on tenia el significat de ‘substitut’. S’havia format per derivació de vicis, mot del qual també prové el prefix vice-, que s’aplica a càrrecs que designen una persona que pot suplir en certs casos el titular d’una institució, com en vicepresident, vicerector o altres.
Tot i això, en la pràctica, l’ús habitual del mot vicari en valencià s’ha restringit tradicionalment a l’eclesiàstic que ajuda el retor d’una parròquia en la formació catequètica o en l’administració de certs sagraments. Així és com consta, efectivament, en la documentació d’esta paraula des de ben antic. En una anotació datada el 8 d’abril de 1284 en el Llibre de la Cort del Justícia de València s’apuntava que la casa d’un dels litigants, dit Pero Eximeno, afrontava amb la de «lo vicari de la parròchia de Sent Pere Màrtir».
Però el llenguatge viu bull, i així és com l’ús de vicari s’ha anat estenent a altres contextos. Com el de cert càrrec públic que es denominà vicari d’un altre que, per exigències legals, no podia exercir el càrrec que ell hagué d’ocupar circumstancialment. Potser hi havia també implícitament, en este cas concret, una analogia amb l’expressió vicari de Crist, usada per a referir-se al papa, com a representant del Senyor en la Terra. I ara el mot vicari també ha passat a utilitzar-se en l’expressió violència vicària —calc de l’anglés vicarious violence— per a referir-se a un tipus de violència que s’exercix contra una persona interposada —sovint un fill—, amb la intenció de produir un dany psicològic a l’exparella.
