[08/04/2022]
La paraula Verònica, escrita amb majúscula inicial, s’usa actualment com a nom de pila de dona. Prové del nom grec (en la seua variant macedònica) Berénike, que significava ‘portadora de la victòria’. Però, a partir de la tradició cristiana, este antropònim quedà associat a una dona de Jerusalem que, moguda per la compassió, proporcionà a Jesús el seu vel perquè s’eixugara el front quan es dirigia al Calvari carregat amb la creu, i quan li’l tornà la cara de Jesucrist hi havia quedat impresa miraculosament. O eixa és, almenys, la interpretació que se n’ha fet posteriorment. Este drap, conegut popularment com la Santa Faç, és una de les relíquies més venerades del cristianisme.
El fervor religiós despertat per esta tradició ha tingut diverses projeccions en el nostre vocabulari. En primer lloc, aprofundint en la llegenda, uns segles més tard es cregué identificar aquella piadosa dona amb santa Verònica, i per això la representació de la imatge pintada de la cara de Jesucrist passà a dir-se precisament verònica. Durant l’Edat Mitjana començà a usar-se també el mot verònica per a denominar un gènere de plantes que, amb bona voluntat i molta predisposició a trobar ressemblances, recordaven el rostre de Crist que apareix en les representacions icòniques de la Santa Faç. I, més tard, a finals del segle XVIII, en el món de la tauromàquia també es cregué apreciar un cert paral·lelisme en les taques que deixava la sang del bou ferit quan el destre, subjectant la capa amb les dos mans, rebia de front la seua envestida.
