[25/11/2020]
La paraula vehicular deriva de vehicle, que procedia del llatí vehicŭlum. O, per a ser més exactes, ens arribà en el segle XIX del francés véhicule. La primera documentació de vehicle en la nostra llengua és del diccionari de Pere Labèrnia, publicat en 1840. I el derivat vehicular, que encapçala este article, encara és molt més recent: fou Carles Salvador, mestre compromés amb la incorporació del valencià al sistema educatiu, qui publicà en 1933 un article sobre «El bilingüisme al País Valencià», en què apuntava que l’ensenyança de la segona llengua no havia de fer-se fins que l’infant estiguera «en possesió de la seua llengua materna», i esta havia de ser «la vehicular de l’Escola».
Este adjectiu també ens havia arribat del francés véhiculaire, que començà a usar-se en l’àmbit de la sociolingüística per a referir-se a la llengua que servia de comunicació entre grups de persones que no compartien el mateix idioma matern. Però, modernament, l’adjectiu vehicular, aplicat a la llengua, s’usa sobretot per a referir-se a la llengua amb què es transmeten la major part dels continguts curriculars en el sistema educatiu.
Més modernament encara, també s’ha creat el verb vehicular (per imitació del francés véhiculer) per a referir-se a allò que servix de suport per a la transmissió d’alguna cosa. Així, per exemple, un grup polític pot actuar vehiculant les demandes d’un col·lectiu a una assemblea legislativa.
