[14/02/2022]
En el Diccionari normatiu valencià —igual que en molts altres— la paraula valentí està definida com a sinònim de valencià. I és cert que en molts casos este adjectiu s’ha usat amb un significat equivalent; però, com sol passar amb quasi tots els sinònims, cada terme està associat a uns usos peculiars i distintius, que fan que no siguen totalment intercanviables. Molt sovint la variant valentí s’ha utilitzat per a qualificar l’Església de la diòcesi valenciana. Vicent Miquel i Diego publicà precisament en 1965 un llibre titulat L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla. És només una mostra d’una llarguíssima tradició que ratifica el que acabem de comentar.
Amb tot, Valentí, escrit amb majúscula inicial, és també un nom propi d’origen romà que, per influència de la cultura anglosaxona, ha passat a convertir-se en adalil de l’amor. Esta associació es deu a la creença, possiblement llegendària, que un sacerdot romà, de nom Valentīnus, fou martiritzat i finalment decapitat per l’emperador Claudi II el dia 14 de febrer de l’any 269 per haver oficiat clandestinament diverses bodes de legionaris, contravenint així les lleis de l’època, que prohibien als soldats contraure matrimoni, per a evitar que lluitaren amb por de perdre la vida o es distragueren de la sagrada missió d’engrandir l’imperi.
