[22/11/2022]
Per analogia amb la forma de molts atifells, la paraula vaixell passà a usar-se també amb el significat de ‘nau’. Esta mateixa metàfora també es constata des de ben antic en altres llengües, com l’occità vaissel, el francés vaisseau, l’italià vascello o el castellà bajel (probablement pres del nostre vaixell). Les transferències lèxiques en el camp de la nàutica, tal com apuntàvem ahir mateix en la nota sobre barco, han sigut molt habituals en totes les llengües. I vaixell no n’és cap excepció. En qüestions de paraules, pràcticament res és privatiu de cap llengua en particular. L’ús de cada mot està sotmés a vaivens capritxosos. Sovint és el resultat de modes, que ens venen d’ací i d’allà, i igual que venen se’n van. El cas és que l’ús del mot vaixell començà a decaure progressivament a partir del segle XVI, fins a percebre’s com a «arcaic», tal com constata mossén Alcover, i el seu ús no es reprendria fins al segle XX en la llengua literària. No cal dir que esta recuperació és beneficiosa, en tant que augmenta els recursos expressius de la pròpia llengua. El problema es planteja quan es vol atorgar un valor identitari a certes veus, en termes excloents, sense atendre el que diuen —i han dit durant molt de temps— la immensa majoria dels parlants. La normativa lingüística és útil en tant que cohesiona una comunitat de parlants, proporcionant els recursos per a satisfer les seues necessitats expressives, que no són unívoques, sinó diverses, plurals… Per això precisament barco i vaixell es complementen enriquidorament, igual que altres paraules de caràcter general, com nau o navili, i tantes altres formes amb què es designen embarcacions amb unes característiques molt específiques, com iot, bot, zòdiac, caiac, canoa, piragua, balandre, catamarà, faluga, góndola, junc, llaüt…, moltes de les quals tenen un origen molt remot, però ara, amb l’ús que n’hem fet, ens les hem apropiat i ja podem dir que són ben nostres.
