[13/12/2022]
El grup consonàntic tz és un dígraf; o siga, una combinació de dos lletres per a representar un únic so. En teoria, en valencià representa el fonema que, en la nomenclatura filològica, s’anomena alveolar africat sonor. En la pràctica, en la majoria de parlars valencians es pronuncia així en unes poques paraules patrimonials, com ara dotze, tretze i setze, i també en alguns topònims, com Atzeneta o Atzúbia; però en molts altres mots escrits amb este dígraf, com realitzar, organització o dinamitzador, en tots els parlars valencians la tz s’articula amb el so de la esse sonora [z] (o esse sorda [s] en el cas dels parlars apitxats). Així és com es pronuncia ara, certament; però, segons es pot inferir de la tradició escrita, estes paraules sempre s’han pronunciat d’eixa manera en terres valencianes, i no sols valencianes: també en mallorquí i en una grandíssima part del català.
En el procés de fixació ortogràfica dut a terme per Pompeu Fabra a començaments del segle XX, s’optà —no sense polèmiques— per fer servir la tz en les paraules formades amb el sufix -itzar i derivats, i en l’actualitat és ja un fet consumat. Però, pel que fa a les normes ortològiques —que intenten donar pautes sobre la correcta pronunciació de les paraules—, s’ha buscat de conciliar amb flexibilitat la discrepància entre la grafia de certes paraules i les pronunciacions habituals dels parlants. Es tracta d’un fenomen normal en totes les llengües. Valga com a exemple el sesseig del castellà (és a dir, la pronunciació com a [s] de les grafies z i c [seguida de e o i]). I així és com, partint d’esta voluntat de conciliació entre el que es diu i el que s’escriu, l’AVL ha establit com a norma ortològica que la pronunciació recomanable de la tz de les paraules formades amb el sufix ‑itzar (i derivats) és amb esse sonora [z]. Les pronunciacions afectades desfiguren la necessària naturalitat que ha de presidir el discurs oral.
