Pronunciació: [tɾúʤa].
Definició:
f. ZOOL./RAM. Porca1.
Etimologia:
De com les paraules passen a tindre el significat que els atribuïm en l’actualitat sovint és el resultat d’un imprevisible joc de caramboles. La paraula truja, encara s’usa en algunes comarques valencianes amb el significat de ‘femella del porc’. Hi ha una dita popular del Maestrat que en dona testimoni: «Sembla la truja d’Artana, fotent i grunyint», usada per a referir-se aalgú que sempre està remugant i de mal humor. En castellà no hi ha una forma equivalent, però sí en altres llengües. En francés, a la femella del porc se li diu truie, i en italià, troia. Les tres formes —truja, truie i troia— tenen, evidentment, un origen comú. Provenen de l’expressió llatina porcus troianus, ‘porc troià’.
L’origen d’esta expressió és molt curiós. Fa referència a la llegendària ciutat de Troia, descrita per Homer en la Ilíada. Però no perquè allí hi haguera una raça singular de porcs, sinó a la manera de guisar-lo. Se li deia així concretament perquè es farcia amb carn de caça, i este farciment, ocult en l’interior del porc, recordava el famós cavall de Troia, a on s’havia amagat un grup de soldats, que isqueren a la nit per a obrir les portes de la ciutat.
Primera documentació: segle XIII.
Citacions:
«e de coses que són dins casa o fora casa, que null hom, de qualque condició o estament sia, no gos lexar anar nengun porch o truja, de dia ne de nuyt, per la ciutat ne per los ravals d’aquella, si·s vol sien dits de sent Anthoni portan esquelleta, o que sien d’altres qualsevol.» (Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, 1296)
«l’Ama i la mare havien tingut més d’una enganxada i s’havien dit el nom del porc i el de la truja.» (Joan Olivares: L’estrep, 2005.)
Castellà: cerda, puerca, marrana.
Anglés: sow.
Francés: truie.
Italià: troia.
Portugués: porca.
