Pronunciació: [tɾaspuáɾ].
Definició:
1. v. tr. Deixar passar, un cos, a través de les seues porositats (un líquid). Les parets traspuen humitat.
2. v. tr. Passar, un líquid, a través de les porositats (d’un cos). La suor li traspuava la camisa.
3. v. intr. Passar la claror a través d’un obstacle. La llum de la lluna traspuava per les ranures de les finestres.
4. v. tr. Deixar entreveure (una cosa) per indicis. Els seus gestos traspuaven un profund malestar.
Etimologia:
Segurament prové del verb traspouar, tot i que no hi ha documentació que avale certerament esta hipòtesi. Però sembla lògic pensar que fora així. Es va formar per la fusió del prefix trans-, reduït a tras-, ‘a través de’, i el verb pouar, ‘traure aigua d’un pou’, i que, per contracció (inevitable en certs parlars pel contacte de les vocals o i u en posició àtona), de traspouar es passara a traspuar, que originàriament al·ludia a l’aigua que es perdia a través dels porus o els badalls de les parets d’un pou, i d’este significat anaren creant-se diversos sentits per analogia i figuradament. En valencià este verb té actualment un ús marcadament literari.
Primera documentació: segle XIV.
Citacions:
«Dius que estàs cansat, però quan parles del senyor Infant, Pere de nom, com l’avi, que glòria haja, traspues energia i admiració barrejades, tot tu.» (Pere Maria Orts i Bosch: L’alba d’un poble, 2006)
«Eixe retrat dels ambients més canalles de la ciutat representats per aquells, les seues famílies i els seus sòrdids entorns és probablement, tot i la càrrega de misèria moral i física que traspua, un dels grans atractius del llibre.» (Toni Sabater: «“Noruega”: la València perduda i recuperada de Rafa Lahuerta», Valencia Plaza, 2021)
Castellà: rezumar, exudar.
Anglés: ooze, exude.
Francés: s’écouler. ǁ dégager.
Italià: trasudare.
Portugués: exsudar.
