[01/11/2022]
El culte als morts és antiquíssim. Molts monuments prehistòrics així ho testimonien. En primera instància, este culte suposa la consciència de la pèrdua: aquell que estava viu entre nosaltres ha deixat d’estar-ho; el seu cos, inert, ja no respon als nostres estímuls. La carn es corromp i, finalment, es desintegra en fines partícules. «Perquè pols eres i a la pols tornaràs», segons anunciava el Gènesi. Així és com es tanca el cicle de la vida, tornant a la mateixa terra de la qual es va partir. Els ritus funeraris representen l’exaltació de la memòria dels difunts; però en molts casos, com un acte de rebel·lió enfront de la inanitat, estos mateixos ritus alimenten també l’esperança que l’esperit es volatilitza i adquirix vida pròpia fora del cos. El desig de sobreviure a la pròpia mort ha fet que en moltes cultures els cadàvers foren engalanats amb túniques elegants o acompanyats d’objectes que es creia que podien resultar-los útils per al seu trànsit al més enllà.
El verb transir, procedent del llatí transīre, que s’havia format per derivació del prefix trans-, originàriament tenia el significat de ‘passar de la vida a la mort’. Antigament, també s’usava en el sentit de quedar-se extàtic, per haver perdut els sentits: «Veé altra fembra que·s tramsya e stava fora de si per devota contemplació», es diu en el Recull de eximplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes, tretes d’un manuscrit de començaments del segle XV rescatat pel mallorquí Marià Aguiló. Perdre la consciència és un estat pròxim a la mort. Al cap i a la fi, si no sentim, som morts en vida. Per això no és estrany tampoc que l’adjectiu transit, format per habilitació del participi de transir, passara a significar ‘consumit, especialment per una pena o dolor’. El camí de trànsits de la ciutat de València (nom popular amb què es coneix l’avinguda actualment anomenada del Doctor Peset Aleixandre) era, en realitat, tal com apunta Manuel Sanchis Guarner en La ciutat de València, el camí dels transits. Es deia així perquè per allí es transportaven els cadàvers abandonats o els dels reus ajusticiats de la ciutat de València fins al cementeri de Carraixet. Eren morts anònims, repudiats socialment, a qui ningú posaria flors en la seua tomba ni vessaria cap llàgrima per ells. La mort no sempre té per què ser un pesar.
