[23/01/2023]
En la terminologia lingüística s’anomenen cognats dos o més termes que, provinents d’un mateix ètim, han evolucionat de manera divergent, i tenen, per tant, una forma diferent, i a vegades també un significat distint. És el cas, per exemple, de les paraules tradició i traïció, que, tot i provindre de la veu llatina traditio, han passat a tindre un sentit ben diferent. En el seu origen, el verb tradĕre, del qual deriva el substantiu traditio, s’havia format per la unió del prefix trans-, ‘més enllà’, i dare, ‘donar’, i significava ‘transmetre, entregar’.
I, efectivament, en essència, este significat es conserva tant en tradició com en traïció; però, evidentment, amb matisos molt distints. La tradició es fonamenta en la transmissió de creences o costums d’una generació a una altra. En general, és una transferència de coneixements carregada de connotacions positives. La traïció, en canvi, és un acte de suposada infidelitat d’algú al grup a què pertany, consistent a transmetre informació a un altre grup considerat hostil. La traïció per antonomàsia, que en part ha configurat els contorns semàntics d’esta paraula, és la que protagonitzà Judes Iscariot a Jesús quan el lliurà als summes sacerdots jueus per trenta monedes de plata. Per això, Dante Alighieri, en la Divina comèdia, reserva el nové cercle de l’infern, el més baix de tots, als traïdors, a on ubica a Judes per a expiar la seua inefable traïció.
