Hi ha paraules que sorgixen de sobte, sovint per a donar compte d’un fet insòlit fins al moment, i el seu ús s’escampa ràpidament a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials. La paraula tractorada pot resultar molt il·lustrativa per a exemplificar este fenomen. Fa referència a l’eixida dels llauradors amb els seus tractors a les carreteres o altres vies de circulació en senyal de protesta, provocant grans retencions en el trànsit rodat. En Google en podem trobar milions d’ocurrències, tant en valencià com en castellà, que acrediten que el seu ús ja està plenament consolidat. S’ha format seguint el patró d’altres paraules que tenen un significat semblant, com casserolada o assentada. Però, curiosament, esta paraula no està (encara) en el diccionari. Potser s’hi incorporarà més avant. Però, en qualsevol cas, i al marge del que puga passar en un futur, esta qüestió —l’absència d’una paraula en el diccionari— planteja un dilema important a molts parlants, que es podria formular de la manera següent: ¿són incorrectes les paraules que no estan en el diccionari?
La resposta a esta qüestió no és senzilla. El fet que una paraula estiga en els diccionaris suposa, sens dubte, un aval respecte a la seua correcció. Però la seua absència no significa necessàriament que siga incorrecta. Inclús estant en el diccionari, la correcció d’una determinada paraula pot plantejar dubtes raonables. Alguns mots o accepcions estan marcats en el diccionari amb etiquetes com «col·loquial» o «vulgar», que a vegades se solen interpretar com si foren inacceptables en certs àmbits. És un tema espinós. Les marques referents al nivell lingüístic tenen un caràcter orientatiu. No s’haurien d’interpretar rígidament com que el seu ús està vetat, en termes absoluts, en els registres formals. Les fronteres en este punt són sempre molt esmunyedisses, i les percepcions de cada usuari en este sentit poden variar considerablement segons les circumstàncies concretes associades a cada acte de parla o en funció del nivell de confiança que es tinga amb els interlocutors.
El mateix caldria dir respecte a les paraules que no estiguen en els diccionaris. El seu ús, d’entrada, no suposa cap incorrecció. De fet, qualsevol paraula, abans de ser incorporada als diccionaris, ha de ser usada pels parlants; si no s’usa, no té sentit que s’hi incorpore. La normativa lingüística i l’ús social discorren paral·lelament. Si de cas, amb un lleu desajust temporal: la normativa s’establix a partir de l’ús social.
Així i tot, també és cert que, en alguns casos, davant de la interferència d’altres llengües o la dispersió formal derivada de l’ús espontani, la normativa, com és lògic, tendix a reforçar les solucions més esteses entre la comunitat lingüística o aquelles formes que es consideren més genuïnes. En situacions de llengües en contacte, com és el cas del valencià, han proliferat els diccionaris de barbarismes per a contrarestar les interferències del castellà. Són, sens dubte, recursos útils en el procés d’ensenyança d’una llengua. Però molt sovint, en eixe afany per trobar material, moltes d’eixes presumptes incorreccions han quedat totalment obsoletes. La definició de la normativa ha anat eixamplant els seus contorns en les últimes dècades. La filosofia del llenguatge que preval en estos moments és comprendre per què els parlants diuen el que diuen, i no vetar l’ús de variants històriques que molts parlants fan servir des de fa segles.
Així que, si els tractors ixen a les carreteres, sense cap prevenció podem dir-ne tractorades. La resta, si ha de vindre, ja vindrà.
