L’adjectiu térbol s’usa actualment per a referir-se a un líquid que conté partícules d’una substància estranya en suspensió que li lleven claredat, i també, figuradament, per a indicar que un negoci és de dubtosa legalitat. Este últim sentit és una metàfora fàcil d’entendre, derivada de la falta de transparència amb què s’actua en certs àmbits. Però l’evolució de les paraules no sempre és fàcil de resseguir. Ni en el conjunt de significats que es van acumulant en una mateixa paraula per associacions semàntiques, ni tampoc pel que fa a les transformacions que va experimentant la seua aparença formal al llarg del temps. A vegades cal aplicar regles analògiques per a reconstruir l’evolució de certes paraules i poder entendre així per què diem el que diem.
La forma final que ha adquirit el vocable térbol és, efectivament, el resultat d’un alambinat procés de transformacions que han anat deformant el mot matriu del qual prové. El seu origen cal buscar-lo en el llatí turbŭlentus (veu formada per derivació del verb turbāre, ‘torbar’, en combinació amb el sufix ‑ŭlentus), que en llatí vulgar s’acurtà donant lloc a la forma *tŭrbŭlus. Es tracta, en definitiva, d’una supressió de síl·labes practicada per a facilitar-se la pronunciació. En general, l’evolució natural de les llengües quasi sempre està regida per l’economia lingüística. Els parlants, sovint de manera inconscient, apliquen estratègies per a fer-se més fàcil el que els resulta difícil d’articular o assimilar.
L’ètim originari, turbŭlentus, es reprengué com a cultisme a finals del segle XVII, adaptat amb la forma turbulent (de manera semblant a com s’han format altres adjectius de característiques semblants, com ara corpulent, fraudulent, truculent o virulent) amb el significat específic de ‘agitat violentament’. Però la veu patrimonial, derivada de tŭrbŭlus, seguí la seua pròpia evolució amb una trajectòria molt sinuosa. En un primer moment es degué crear el verb *torbolar, que posteriorment, per dissimilació —per a evitar la repetició de la mateixa vocal en síl·labes contigües—, es transformà en terbolar, i finalment, amb l’anteposició del prefix -en, habitual en la formació de molts verbs, i canviant-ne la terminació -ar per -ir, passà a ser enterbolir.
Esta mateixa alteració vocàlica, de o a e, es propagà també a l’adjectiu térbol. Així és com apareix ja en textos molt antics. Valga com a exemple este fragment de la novel·la Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell: «Dia era egipciach, lo sol era eclipsi, les aygues eren terboles e los dies foren caniculars».
Però el timbre de la vocal tònica ha tingut una evolució desigual en els diversos parlars de la nostra llengua. En algunes àrees del català oriental ha donat lloc a una e oberta, mentre que en valencià, en català occidental i en mallorquí es pronuncia amb e tancada. En molts escrits valencians, com a conseqüència d’esta vacil·lació, la e de térbol s’ha escrit amb accent greu, però en el Diccionari Normatiu Valencià, com és lògic, es dona prioritat a la grafia amb accent agut, d’acord amb la pronunciació general en tots els parlars valencians.
Este és el criteri que s’ha aplicat de manera general en totes les paraules planes acabades en -ol, en coherència amb el sistema general d’accentuació adoptat en la pròpia tradició ortogràfica valenciana. Si es diu café, interés i conéixer, pronunciant la vocal tònica d’estes paraules amb e tancada i grafiant-la amb accent agut, és lògic també que s’escriga térbol, igual que cércol, llépol, pésol, péntol, ségol, terratrémol i altres paraules amb una estructura semblant. Els parlants natius tenen interioritzat un sistema fonètic que funciona amb una lògica tremenda. L’ortografia —com a conjunt de convencions formals destinades a la representació escrita d’una llengua— no sols ha de procurar respectar esta gramàtica interna dels parlants, sinó inferir-la i plasmar-la explícitament perquè els parlants la puguen aplicar de manera intuïtiva i coherent.
