[07/04/2023]
La paraula tenebra és tan vella com la mateixa llengua que parlem. Ja apareix documentada en les homilies d’Organyà, el primer text escrit conegut de la nostra llengua, de finals del segle XII: «aizò porta aital figura de tot pecador qui és en tenebres de mort». En esta primera referència escrita ja es poden apreciar dos qüestions que s’han mantingut constants al llarg del temps: la primera, la tendència a usar este mot en plural; i la segona, el seu ús en sentit figurat.
En llatí, el mot originari del qual prové, tĕnĕbra, tenia bàsicament el significat de ‘foscor profunda’; però en la tradició judeocristiana el vocable tenebres apareix associat en un primer moment al caos. Així és com està usat de manera explícita en els primers versicles del Gènesi: «La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà». Este significat encara anà ampliant-se amb connotacions fortament negatives. Llucifer, l’àngel caigut, que originàriament era el portador de la llum, és anomenat sovint el Príncep de les Tenebres.
Completant este tenebrós recorregut per la història de la paraula, encara tenim l’ofici de tenebres, una cerimònia litúrgica celebrada antigament en Setmana Santa després de la posta del sol, amb el temple il·luminat només per la tènue llum de quinze ciris d’un canelobre triangular (anomenat justament tenebrari), que anaven consumint-se a poc a poc fins que, a l’apagar-se l’últim ciri, ja en total obscuritat, els fidels començaven a colpejar els bancs amb les palmes de les mans o els breviaris, produint un fort estrèpit. Amb este singular ritual es volia commemorar l’eclipsi i el posterior terratrémol que, segons l’Evangeli de Sant Mateu, es produí quan Crist fou crucificat: «Des del migdia fins a les tres de la vesprada es va estendre una foscor per tota la terra […] El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrémol i tot allò que havia passat, van agafar molta por». La foscor causa por. Però, tot i això, sempre ha tingut també un halo poètic. Potser per això Vicent Andrés Estellés titulà un dels seus llibres Recomane tenebres, de lectura especialment recomanable en estos dies tètrics de fosca tranquil·litat.
