[03/11/2022]
La paraula tat és un acurtament de veritat. És com un fillet díscol que ha pres volada i s’ha independitzat del tronc pairal, desprenent-se de les dos primeres síl·labes. Es tracta d’un fenomen lingüístic molt comú. En l’expressió oral, i molt especialment en un registre col·loquial, tendim a acurtar moltes paraules. La veritat és que els mots llargs ens donen pena. A vegades és per pura economia lingüística: si l’hem de repetir moltes vegades, millor si la diem en una síl·laba que en dos. Unes altres perquè les paraules massa llargues se’ns entravessen en la llengua. Els embarbussaments estan bé per a jugar, però no per a parlar. En estos moments no hi ha ningú (llevat, clar, que siga gent del gremi o pedants insofribles), que diga otorrinolaringòleg o fisioterapeuta. S’han substituït per otorrino i físio. Són més fàcils. I altres vegades, encara, perquè conferim als vocables acurtats un valor especial. En el cas dels antropònims és molt evident. Sovint atribuïm una càrrega afectiva als hipocorístics (que és com es diuen específicament este tipus d’acurtaments de noms propis de persona). A voltes els llevem les síl·labes inicials, com en Toni o Ada, en compte de dir Antoni o Immaculada, i altres suprimim les síl·labes finals, com en Cris o Rafa, en lloc de Cristina o Rafael.
En el cas del lèxic comú, els acurtaments també fan que a vegades els atorguem un significat específic, lleugerament diferent del que té la paraula sencera. La paraula tat, en concret, amb què encapçalem este article, se sol gastar com a fórmula interrogativa, generalment al final d’una oració, per a demanar la confirmació del que s’acaba de dir: «Ho has fet tu, tat?». Eixe tat sempre té una càrrega afectiva. No sols es demana si és veritat el que estem preguntant; quan diem tat, és com dir: «vinga, va, confessa-ho, que no passa res». El seu ús té inclús una considerable tradició literària. Això és senyal de la seua utilitat. Per això s’acaba d’incorporar al Diccionari normatiu valencià. No tots els acurtaments lèxics queden plasmats en els diccionaris. Ni falta que fa. A vegades són paraules passatgeres, que responen a modes: el profe, el col·le, la uni, la pel·li…; però altres vegades, sí: el boli, la bici, el cine, la poli… La raó per la qual unes estan en el diccionari i altres no, no sempre és fàcil d’explicar; ni menys encara de justificar. A vegades és perquè es té constància de la seua existència des de fa temps; altres vegades perquè tenen més tradició literària, i altres per pura xamba: perquè han cridat l’atenció dels lexicògrafs. Ves a saber per què. Però, en qualsevol cas, i siga per la raó que siga, seria erroni pensar que, si alguna d’estes paraules no està en el diccionari, és perquè està mal dita. Fa temps que la relació entre la llengua viva que fan servir els parlants i els diccionaris funciona d’una altra manera. Afortunadament! Tat que sí?
