[20/10/2020]
La paraula tarquim cada volta és menys usada. Els carrers asfaltats de les ciutats i, en general, els costums i modes propis de la vida urbana han fet que moltes persones no senten ja la necessitat de referir-se al tarquim. Però, per la climatologia de la nostra terra, amb pluges intenses en certes èpoques de l’any, que formen avingudes desbocades d’aigua, la paraula tarquim forma part —i molt intensament— de la nostra tradició lèxica. El tarquim és una mescla de terra, aigua i matèries orgàniques que deixen en el fons les aigües estancades o les crescudes dels rius sobre els camps inundats.
Prové de l’àrab hispànic tarkîm, que significava ‘amuntonament’. Ja apareix utilitzada en els mateixos Furs de València, que daten de l’any 1329: «les escombradures e·l terquim d’aquel riu o d’aquela céquia».
El mot tarquim ha passat també a formar part de la nostra pulsió poètica per a referir-nos a una situació angoixant o d’extrema necessitat. Igual que el fang o el llot: totes són matèries que s’associen fàcilment a la podrimenta, a la misèria moral.
