[26/04/2022]
La paraula tararot és el resultat de la unió de tarara i el sufix augmentatiu -ot. El mot primitiu, tarara, s’usava originàriament per a cantussejar una melodia sense lletra (més o menys com ara se sol utilitzar el la-la-la), i encara tenim alguns altres mots de la mateixa família lèxica que mantenen el sentit originari, com taral·lejar o tararí. Però, amb el temps, la tarara ha quedat lligada indissociablement al nom d’una coneguda cançó popular típica de Pasqua: «La tarara, sí; la tarara, no; la tarara, mare, que la balle jo».
La relació de tararot amb tarara ve determinada per la inconsistència del lligam entre dos coses. Una cançó sense lletra és insubstancial, i un tararot és una persona destrellatada, que diu les coses sense fonament o quan no venen a compte. Un tararot és, per tant, algú que no inspira confiança, perquè no se sap què farà en un moment determinat.
Esta paraula, pronunciada amb o oberta, ja apareix documentada en el Vocabulario valenciano-castellano de Josep Maria Cabrera, editat en 1868. Ha sigut utilitzada per molts escriptors valencians. Valga com a exemple este fragment de la novel·la L’estrep, de l’escriptor otosí Joan Olivares: «Pepiqueta tampoc no està per a segons quines androies i, a més, si li deia què volia, li n’armava una de mil dimonis i el tractava tot d’una tirada de tararot, d’insensat, de boig i de depravat».
