[25/11/2022]
Amb la paraula tabú solem referir-nos actualment a algun tema que, per motius diversos —religiosos, supersticiosos o socials—, s’evita tractar. No es tracta d’una prohibició explícita, sinó d’una creença generalitzada sobre la conveniència de no abordar certs assumptes, i a vegades ni tan sols mencionar-los, perquè fer-ho pot derivar en un conflicte. El tabú sorgix, en definitiva, pel pes dels prejuís, la moral imperant, els temors irracionals, la por al què diran o el qüestionament de certes idees culturals consolidades a força de repetir-les.
En valencià —i en el conjunt de la nostra llengua— la primera referència del mot tabú es documenta en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano, de Joaquim Martí Gadea, editat en 1891. No li hem reconegut prou, a este sacerdot de Balones, les seues importants contribucions lingüístiques per a modernitzar el valencià. Però, reprenent el fil de la història de la paraula tabú, cal acudir a l’anglés, llengua que ha actuat com a redifusora del terme per a la resta de llengües de cultura. Fou concretament James Cook, capità de la Marina Reial britànica, qui utilitzà per primera vegada el mot taboo en 1777 en els seus diaris de navegació per a narrar les seues expedicions per l’oceà Pacífic. Havia sentit esta veu als natius de Tonga, arxipèlag de la Polinèsia, que l’usaven amb el significat de ‘prohibit’, sobretot en referència a tot allò que tenia un caràcter sagrat, inviolable.
Però, probablement, fou el metge austríac Sigmund Freud qui, a través del seu llibre Tòtem i tabú, contribuí decisivament a difondre este concepte, utilitzat per ell per a representar un dels pols en què es fonamenten molts conflictes psíquics, derivats de la confrontació entre el desig de satisfer certs impulsos primaris i la seua prohibició per consideracions d’índole moral.
