[14/12/2022]
La paraula suro ens vingué del llatí sūber, veu que els antics romans ja utilitzaven per a referir-se a la corfa de la surera, arbre conegut en la taxonomia científica amb el nom de Quercus suber. Les característiques de la capa grossa i esponjosa que recobrix el tronc d’este arbre són realment excepcionals: es tracta d’un material lleuger, elàstic, impermeable, aïllant… Les utilitats que hem sabut donar-li són enormes: taps, panells, soles de sabates, jocs…
Des del punt de vista lingüístic, cal remarcar també que en castellà, concretament en les zones de Múrcia, Albacete i una part d’Andalusia, també es diu zuro; en occità, este prodigiós producte és conegut com a siure; en venecià, suro; en friülà, sûr. Estes coincidències no són casuals. Cada mot és la punta d’un iceberg lingüístic que posa de manifest una densa trama de relacions humanes que s’han anat teixint al llarg d’una llarga, llarguíssima, història.
