La paraula suplici, en l’actualitat, s’utilitza sobretot per a referir-se a alguna cosa que ens provoca una gran molèstia prolongada en el temps. Uns quants exemples extrets de xarxes socials ens poden ajudar a comprendre millor el sentit concret amb què se sol gastar este vocable: «És un suplici haver d’escoltar el profe durant una hora seguida»; «És un suplici haver d’alçar-se tots els matins a les sis per a anar a treballar»; «És un suplici haver d’estar somrient tot el dia»…
Eixe malestar tan insuportable que ara anomenem suplici prové del llatí supplicium. Este mot s’havia format per derivació de supplĭcis, genitiu de supplex, que s’usava per a referir-se a algú que s’agenollava com a mostra d’humilitat per a demanar alguna cosa. Potser s’entendrà millor el seu significat si tenim en compte que era el resultat de la combinació del prefix sub-, ‘baix’, i l’arrel del verb plicare, ‘plegar, doblegar’. Amb esta breu explicació etimològica es pot entendre fàcilment el sentit recte de la paraula; el sentit figurat segurament tampoc costa molt d’intuir, però es comprendrà millor si introduïm algunes referències històriques que ens ajuden a situar-nos en el context en què es va gestar.
Originàriament, esta veu s’usava per a referir-se a la súplica que es feia als déus per a sol·licitar la seua ajuda en la consecució d’alguna cosa o per a aplacar la seua ira. Els desastres naturals se solien atribuir a l’enuig dels déus. La posició de genuflexió amb què es feia la súplica era una mostra de reverència i submissió, com la que encara fan els musulmans quan preguen en el Ramadà. Però de la súplica es passà ràpidament a l’ofrena en sacrifici. Hi ha una connexió lògica entre estos dos conceptes. Des d’una perspectiva antropocèntrica, es considerava que els animals i les plantes eren una concessió generosa de les deïtats per a satisfer les necessitats dels humans, i per això, en justa reciprocitat, en moltes civilitzacions antigues els hòmens manifestaven el seu agraïment tornant-los una part dels dons concedits. Eren pràctiques rituals, sovint fixades en el calendari. I així, en un moment determinat de l’any, se celebraven actes per a oferir part de la collita als déus, se sacrificaven animals i fins i tot, en algunes civilitzacions, es feien sacrificis humans. Hi ha evidències arqueològiques que estos sacrificis humans eren habituals entre els etruscos, els inques i els asteques; però tampoc eren estranys en la cultura judeocristiana, que constituïx una part substancial de la nostra herència cultural. De fet, en el mateix Gènesi, el primer llibre de l’Antic Testament, redactat en el segle VII a. C., es narra com Déu demanà a Abraham que portara el seu fill Isaac al país de Morià per a sacrificar-lo en holocaust. Segons el relat bíblic, quan ja havia lligat el seu fill en l’altar que havia preparat i es disposava a degollar-lo amb un gavinet, sentí la veu d’un àngel que li manà que agarrara un moltó que oportunament havia aparegut entre uns matolls prop d’allí per a substituir la víctima propiciatòria d’este sacrifici ritual. Però, més enllà de l’anècdota i del valor simbòlic d’obediència absoluta als designis divins que li atribuïxen els exegetes bíblics, el reemplaçament en l’últim instant del propi fill per un animal posa en evidència precisament que els sacrificis humans no eren inaudits.
Però les paraules van rodant al llarg del temps, i el seu significat va adaptant-se a les circumstàncies canviants de cada moment. Així és com la paraula suplici passà a usar-se per a referir-se a la mateixa mort, sobretot a quan es produïx en circumstàncies especialment violentes o penoses. I, fruit d’això, encara tenim vigent l’expressió últim suplici per a referir-nos a la pena de mort; i d’ací, per metonímia, passà a designar també el lloc on s’infligia esta pena als reus condemnats a mort. Pere Joan Porcar, un beneficiat de la parròquia de Sant Martí de la ciutat de València, deixà constància d’este ús en el seu dietari, titulat Coses evengudes en la ciutat y regne de València, on conta que el dia 16 de desembre de 1620 penjaren un home, dit Pedro, d’origen sicilià, perquè, sent escolà de Torres Torres, «furtà lo argent de la església. Y anant al suplici ab aquell el pare Séspedes, […] dix en la escala de la forca […] que pochs dies abans que perpetràs tal delicte, en somnis, se li aparegué nostre Señor ab una corona de spines».
La realitat és que, més enllà de florilegis poètics, destinats a posar de manifest l’advertiment de la divina providència i el cas omís que en feu el reu, i justificar així la dura condemna aplicada, l’evolució de la paraula suplici ens ajuda a comprendre que el temps ens canvia radicalment la perspectiva de les coses. Les transmutacions del significat de les paraules ens ho evidencia. En este cas concret podem constatar ràpidament que els nostres suplicis actuals no són més que una banal exageració d’aquells antics suplicis. El coneixement del significat primitiu de les paraules no sols ens aprofita per a eixamplar el nostre bagatge cultural; també ens ajuda a reconstruir els escenaris de la vida real d’altres temps, i potser també, per contrast, a saber ponderar —i valorar com cal— la intensitat de les nostres penes. No estem exempts de patiments. La vida, abans i ara, és una alternança d’alegries i infortunis. Però, a voltes, el contrast del significat que tenia abans una paraula i el que ha adquirit modernament pot resultar-nos reconfortant, sobretot per a aquells que tendixen a queixar-se sovint per nimietats. Ai, ai, ai! Si alguns saberen realment el que era un suplici en l’Antiguitat, possiblement deixarien de queixar-se a l’instant.
