[02/10/2020]
L’adjectiu superflu prové del llatí superfluus, format per la combinació del prefix super-, que aporta a la paraula a què s’adjunta el sentit de ‘massa, en excés’, i l’arrel del verb fluere, ‘fluir’. Originàriament s’usava en referència al líquid que es vessava inútilment quan s’omplia un recipient. Però la metàfora és una poderosa font de creació lèxica, i ja des de ben antic en valencià l’adjectiu superflu començà a usar-se per destacar que alguna cosa era innecessària, inútil, o fins i tot inoportuna per a la consecució de l’objectiu buscat. Així queda plasmat, per exemple, en el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, que data de 1296, a on es diu que certes accions es fan «per squivar moltes supèrflues e vanes messions».
Però, a més d’este significat —compartit amb altres llengües—, els valencians hem gestat també una variant derivada del mateix ètim, supèrfol, ben viva en algunes comarques valencianes, tot i que absent —encara— de molts diccionaris, per a referir-se a les persones que diuen coses sense trellat. El retor i filòleg Joaquim Martí i Gadea, natural de Balones (el Comtat), ja usava esta variant en Tipos, modismes i coses rares i curioses de la tèrra del gè, obra costumista publicada en 1906.
