[31/03/2023]
El verb subrogar té, d’entrada, una dificultat que el sistema ortogràfic no acaba de resoldre satisfactòriament, i és saber si la primera r, llegint la paraula d’esquerra a dreta, s’ha de pronunciar amb vibrant simple, com a [ɾ], utilitzant el símbol corresponent de l’alfabet fonètic internacional (o siga, igual que la primera r de brotar, drogar o trobar), o si s’ha de llegir amb vibrant múltiple [r] (igual que la inicial de robar, rodar o rotar); és a dir, si la separació sil·làbica hauria de ser su-bro-gar o sub-ro-gar.
L’etimologia ajuda a desfer este primer dilema. Es tracta d’un cultisme propi del vocabulari jurídic que prové del llatí subrogāre, format per la combinació del prefix sub-, que significa ‘baix’, i rogāre, ‘demanar’, i per tant d’esta informació ja es desprén que cal pronunciar subrogar amb la r del segon component com a vibrant múltiple [r]. En valencià este verb ja apareix usat des de ben antic; concretament, en un document datat en 1333, en què ja es parlava de «donar licencia [a P.] de anar en lo dit viatge e que pusca subrogar en la dita aministracio Handreu G». El significat és el mateix que ja tenia en llatí i que es conserva en l’actualitat, que no és un altre que ‘posar una persona a fer les funcions que en feia una altra’. I d’este significat originari ja es pot desprendre fàcilment el significat de l’expressió gestació subrogada, de la qual s’està parlant tant durant estos últims dies, i que fa referència a l’acord entre dos persones perquè una d’elles —necessàriament una dona— geste un embrió alié amb el compromís de cedir-lo (a canvi d’una compensació econòmica) a una altra persona o persones perquè el crien com a fill legal. Però, evidentment, això ja és un altre dilema, d’abast ètic i jurídic, que desborda les consideracions pròpies d’esta secció.
