[22/10/2021]
Hi ha paraules que solen produir estupor. No volem pronunciar-les ni tan sols sentir-les. La idea que transmeten ens causa paüra; o, si més no, mals records que preferim expulsar de la nostra ment. Però, més prompte o més tard, ens veiem amb la necessitat ineludible d’utilitzar-les. Les paraules —totes— són el reflex de la vida, o de la no-vida. I amb el mot soterrar, efectivament, designem l’acció de donar sepultura als morts. Els rituals funeraris han variat molt al llarg del temps, i encara continuen sent molt diferents segons cada cultura. Però, més enllà del temps i de l’espai, la pràctica de colgar els cadàvers és antiga i universal. La mateixa paraula soterrar és un reflex d’esta pràctica. Està formada per la combinació del prefix sots- (reduït a so-), que significa ‘baix’, i de terra, amb l’afegiment de la terminació -ar, pròpia de la forma d’infinitiu dels verbs de la primera conjugació.
