[01/02/2019]
La paraula sostre fa referència a la part d’una habitació o d’una casa, i per extensió de qualsevol cavitat, que limita per dalt. És un derivat postverbal de sostrar, provinent del llatí vulgar substrāre, que significava ‘fer un jaç’. En valencià l’ús de sostre era habitual antigament. Jaume Roig, en l’Spill, ens conta que «per les taulades, passos, atalls, amaguatalls, caus e retrets, sostres secrets he caves baxes». Esta forma lèxica encara es manté ben viva en algunes comarques valencianes, sobretot en referència a l’espai buit situat entre la teulada i el trespol pla. Este espai s’ha usat tradicionalment per a guardar objectes que havien deixat de gastar-se, i d’este ús prové un altre significat de sostre, que l’assimila als desperdicis que queden escampats per terra.
Tradicionalment, en valencià la paraula sostre es pronuncia amb o tancada, si bé en algunes zones de l’àrea lingüística, per analogia amb altres paraules acabades en -ostre (com vostre o rostre), s’ha passat a pronunciar amb o oberta. Col·loquialment, des de com a mínim el segle XVIII, s’usa sovint el castellanisme *tetxo (no acceptat normativament) en compte de sostre.
