Pronunciació: [sómpo].
Morfologia: Este adjectiu té moció de gènere: quan s’aplica a dones, cal dir sompa en singular i sompes en plural.
Definició:
1. adj. Que no té vivor ni gràcia, que és avorrit. El teu company és molt sompo.
2. adj. Que té picardia i dissimula molt bé fent-se el desentés.
3. adj. Lent i indiferent, que fa poc de cas del que li diuen.
Etimologia:
Esta paraula s’usa per a referir-se a algú que no té vivor ni gràcia parlant, o que actua deixant-se arrossegar pels altres.
Quan s’utilitza precedit del verb fer, «fer (o fer-se) el sompo», es vol donar a entendre que algú està fingint que no sap de què se li està parlant per a desentendre’s d’una situació o per a evitar respondre una pregunta incòmoda.
L’origen etimològic d’este vocable és dubtós. Està relacionat amb la paraula castellana zopo (que també presenta en algunes regions la variant zompo) i la italiana zoppo, que s’aplica a les persones que tenen un peu tort i caminen amb dificultats; però nosaltres —és possible que per influència de la forma anàloga sonso, que significa ‘insuls’— li hem atribuït els significats indicats més amunt.
Primera documentació: segle XIX.
Citacions:
«No estic massa bé i no vull anar tota la nit de sompo amb vosaltres»» (Francesc Mompó: Camí d’amor, 2009.)
«—T’agrada, tio?
—Que si m’agrada què? —vaig fer-me el sompo.
—Què ha de ser, home…»
(Joan Olivares: Pell de pruna, 2019, XIV Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida.)
Castellà: lerdo, muermo.
Anglés: bore.
Francés: lourdaud -e.
Italià: sciocco, zuccone.
Portugués: bobo, lerdo.
