[08/04/2020]
La paraula sirena ens ha vingut del grec seirḗn, a través del llatí vulgar sīrēna. En l’Antiguitat clàssica, les sirenes es representaven com a sers híbrids, primer amb rostre i tors de dona i cos d’au, i més tard amb cos femení i cua de peix. En anglés —i també en altres llengües— encara es distingixen estes dos figures mitològiques amb dos paraules diferents: siren per a la dona-au i mermaid per a la dona-peix. El mite de la sirena es basava en la dualitat associada a la dona —bella i perversa alhora—, que amb veu seductora i cants melodiosos atreia hipnòticament els mariners per a devorar-los després.
En valencià, antigament es feia servir també la variant serena. Eixa és la forma que utilitza, per exemple, Joan Roís de Corella en un dels seus poemes més coneguts, gràcies a la difusió que n’ha fet el cantant Raimon: «Si en lo mal temps la serena bé canta, io dec cantar, puix dolor me turmenta».
El físic francés Charles Cagniard de la Tour inventà en 1819 un instrument acústic que emetia un so molt fort, al qual li donà el nom de sirena en record d’estos sers fantàstics de la mitologia grega.
