[08/11/2022]
Les paraules —totes en conjunt, i qualsevol en particular— tenen una història llarga, molt molt llarga. I, inclús en el cas que, en una llengua concreta, tal o tal mot s’haja adoptat recentment, resseguint les seues arrels podem descobrir una història remota. La comunicació humana és el resultat d’un esforç global descomunal. I poques coses com les llengües ens mostren de manera tan evident els vincles globals que han anat trenant entre si unes cultures amb altres. Les paraules no són de ningú. Ens les apropiem lliurament si ens fan profit. I, gràcies a eixa actitud dels que ens han precedit en l’ús de la paraula, ara podem expressar els objectes que ens envolten, els sentiments que experimentem, el món de les idees…, tot amb mil i un matisos diferents.
El terme sincretisme és, potser, un reflex de la capacitat de fusió cultural que han mostrat els humans al llarg del temps. Nosaltres, els valencians, començàrem a utilitzar-lo en el segle XIX. Però en francés ja apareix usat syncrétisme dos segles abans, i abans encara Erasme de Rotterdam —viatger infatigable— havia fet servir syncretismus en llatí per a referir-se a la conciliació de dos corrents de pensament en un de sol. Amb un esperit humanista, este inquiet intel·lectual europeu ens estava volent dir que ningú té tota la raó ni ningú està tampoc del tot equivocat. El sincretisme representa l’esforç de fusionar pensaments oposats aparentment irreconciliables.
L’origen primigeni d’este vocable està en el grec synkrētismós, format per la fusió de syn-, ‘amb’, ‘juntament’; kriti, ‘cretenc’, i ‑isme, sufix amb què es fa referència a una doctrina. Fou Plutarc, ciutadà romà d’origen grec, qui encunyà la paraula en una de les seues obres (concretament en Moralia, traduïble per ‘Moralitats’, en plural), per a referir-se a l’actitud dels cretencs, capaços de deixar de banda les seues diferències per a fer front conjuntament a qualsevol amenaça externa. Tot això està contingut en les onze lletres de la paraula sincretisme.
