[09/04/2020]
La paraula símptoma prové del llatí tardà symptoma, i este del grec sýmptōma, que era el resultat de la unió de diversos components: per una banda, el prefix sým-, que significa ‘conjuntament, alhora’ (i que apareix actualment en paraules com simpatia o sincronia); per una altra, el grup ptō(sis), que significa ‘caiguda’, i finalment el sufix -ma, que indica el resultat d’una acció.
Entre els antics filòsofs grecs ja s’usava este vocable per a referir-se a un fenomen que n’acompanya un altre; però, més tard, concretament en el segle II abans de Crist, Galé —un dels metges més importants de l’Antiguitat clàssica— ja el feia servir amb un valor semblant a l’actual, per a referir-se a les manifestacions externes que solen acompanyar una determinada afecció (com per exemple febra, tos, mucositat, fatiga…).
Les malalties no es manifesten de la mateixa manera en totes les persones; per això es parla precisament dels malalts asimptomàtics, que són aquells que, tot i haver contret una malaltia, no en presenten els símptomes més típics, però poden actuar com a agents infecciosos, contagiant la malaltia a altres persones.
