[11/04/2022]
La paraula sicofanta —un cultisme exòtic— està definida en el Diccionari normatiu valencià com a ‘delator’. Uns altres diccionaris, en canvi, la definixen com a ‘impostor, calumniador’. Són matisos interessants, i tot és cert. Es tracta d’un insult, i com tots els insults s’utilitzen per a denigrar aquell a qui s’aplica. Els perfils semàntics a voltes resulten vaporosos. Des d’una idea originària es va gestant un sentit figurat ple de connotacions imprecises.
La història de la paraula ens pot ajudar a usar-la amb més precisió, i en qualsevol cas ens proporciona una informació útil per a conéixer la quotidianitat del món antic. Prové del grec sykophántēs, formada per la combinació de sýkon, ‘figa’, i phaínō, ‘denunciar, acusar’. Potser, d’entrada, esta combinació resulta poc intel·ligible des de la perspectiva actual. Cal endinsar-se en l’antiga societat grega per a descobrir-ne el sentit. Les figues eren una fruita molt apreciada pels grecs, i això feu que se’n prohibira l’exportació en un període determinat de la història d’Atenes. És en este context a on sorgix la figura del sicofanta per a referir-se a aquell que es dedicava a delatar els que incomplien eixa prohibició. A vegades ho feien per animadversió, però altres —molt sovint— per encàrrec d’un altre. El teatre d’Aristòfanes retrata estes persones com a menyspreables. Ho eren, sens dubte. O simples aprofitats. Però, en el fons, darrere de tot este entramat d’enveges, intrigues i maledicències, hi ha la naturalesa humana, que perdura inalterable al llarg del temps. I això permet comprendre també per què s’ha mantingut vigent fins a l’actualitat la paraula sicofanta.
