[13/06/2019]
Actualment, diem d’algú que és un sibarita quan té uns gustos exquisits, amb tendència a portar una vida regalada. L’origen d’esta paraula està en la imatge que projectaren sobre els pobles veïns els antics habitants de Sibaris, una pròspera ciutat de la Magna Grècia, fundada pels aqueus al sud d’Itàlia en el segle VIII abans de Crist.
Així i tot, el sentit figurat que atorguem actualment a esta paraula és una recreació literària relativament moderna. Fou concretament el teòleg calvinista francés Théodore de Bèze qui feu servir la paraula sybarite en La cuisine papale (‘La cuina papal’), llibre publicat en 1560, en plena confrontació entre catòlics i protestants. La paraula feu fortuna per a referir-se a les persones de gustos refinats i s’estengué ràpidament per les llengües veïnes.
Entre els nostres escriptors, és curiós l’ús que en fa Joan Fuster per a referir-se a l’escriptor empordanés Josep Pla, de qui deia que, a pesar que les seues opinions eren, quasi sempre, trivials o vulgars, ell personalment era «un sibarita com no se’n troben molts en cap literatura».
