[29/09/2017]
La paraula seny prové del germànic sĭnn, que significava ‘sentit, juí’. Es degué difondre en el llatí vulgar amb les invasions germàniques, i diverses llengües llatines l’assimilaren al seu vocabulari. En occità s’adaptà com a sen, i així és també com apareix en textos antics en castellà i en francés; en italià encara es manté ben viva amb la forma senno. Probablement, la interferència del llatí sensus, origen de sentit, ha generat la forma sent, que encara es pot sentir en algunes comarques valencianes, sobretot en la locució queixal del sent.
Dins de l’obra poètica d’Ausiàs March, és un mot emblemàtic: «Plena de seny, en home foll atura / la molt·amor ab vana esperança». En l’ús actual, la paraula seny té una forta càrrega simbòlica, i s’utilitza especialment per a apel·lar a la ponderació mental que permet discernir el que és correcte i adequat en cada moment i, alhora, s’usa també com a reclam per a demanar prudència i sensatesa en situacions convulses.
