[20/05/2021]
La paraula sensibleria és un derivat de sensible; i sensible, al seu torn, deriva de sentir, que, procedent del llatí sĕntīre, significa ‘percebre amb els sentits’. Una persona sensible és, per tant, en sentit estricte, aquella que és capaç de captar a través de qualsevol dels sentits el que passa al seu voltant; però habitualment este adjectiu se sol reservar per a referir-se a aquelles que tenen una especial capacitat per a percebre accions subtils que passen inadvertides a altres persones, i sovint, com a conseqüència directa d’esta capacitat, acusen canvis importants en el seu estat d’ànim.
La valoració d’esta sensibilitat pot ser molt variable segons les èpoques i els ambients concrets. A finals del segle XVIII i principis del XIX, amb l’auge del romanticisme hi hagué una exaltació dels sentiments, i les persones sensibles eren vistes, en general, com si tingueren un especial do per a apreciar la bellesa i les manifestacions artístiques. Però, alhora, com a contrapunt inevitable, també es gestà la paraula sensiblerie. En francés, naturalment. El francés era en aquell moment la llengua dominant en el món de les arts, i des d’esta llengua s’estengué ràpidament a moltes altres, entre altres la nostra, per a referir-se a les persones que mostraven una sensibilitat afectada o exagerada, que fins i tot era considerada ridícula. La història de cada paraula és sempre fruit d’un context cultural en què apareixen imbricades accions i reaccions.
