L’adverbi sendemà és encara molt habitual en moltes comarques valencianes. El seu ús es documenta des de ben antic; ja apareix registrat concretament en un apunt que data de l’any 1280, del Llibre de la Cort del Justícia de València, on es jutja a Guillem Clereçó d’haver dit a Pere d’Ontoneda «que era fals e traydor al seynor rey». L’acusació era greu —en aquella època, molt greu—, i en la transcripció del procés s’arreplega el testimoni de Bernat Sespujades, que confirma que, efectivament, ho va sentir «la vespra de Ninou […] o el sendemà de Ninou». No recorda amb exactitud el dia: diu que va ser el dia anterior o el posterior a Cap d’Any. La forma Ninou, que apareix en la cita ressenyada, és un acurtament de Any Nou. I també és útil destacar el paral·lelisme entre vespra i sendemà per a il·lustrar el significat d’esta última paraula. Si amb vespra s’al·ludix al dia anterior a un altre que assenyala una data de referència, amb el sendemà es fa referència al dia següent.
Este adverbi, el sendemà, es formà per l’aglutinació de l’article salat s’, provinent del llatí ipse, amb la forma endemà, variant que s’ha conservat en altres territoris del domini lingüístic, i que era el resultat de l’evolució de la locució llatina inde de māne, que estrictament significava ‘el demà d’allà’.
En castellà no hi ha una paraula equivalent a sendemà, però sí en moltes altres llengües romàniques. En francés, per exemple, es diu lendemain, en què curiosament també s’ha produït, igual que en valencià, una absorció de l’article al mateix adverbi, i es diu le lendemain; en italià, indomani; en occità, endeman. En anglés esta idea se sol expressar amb la locució the day after, que ha donat nom al títol d’una famosa pel·lícula, i que, calcant la seqüència de paraules, a vegades s’ha traduït literalment per el dia després, però que seria més encertat traduir per el sendemà o l’endemà.
