[05/11/2018]
La paraula sedició prové del llatí seditio, seditiōnis, formada a partir de la combinació de la preposició sed, que significa ‘a part’, i itio, itiōnis, participi passat del verb ire, ‘anar’, reconvertit en substantiu amb el significat de ‘acció d’anar lluny, apartar-se’.
Antoni Canals, frare dominic que exercí el càrrec de lloctinent de l’inquisidor del Regne de València des de 1401 fins a 1419, any de la seua mort, fou un dels primers a utilitzar esta paraula en valencià; ho feu concretament en la traducció de Valeri Màxim, que data de 1395: «Satúrnio —qui era tribun del poble— e Glàucia —qui tenia l’offici de la pretoria— e Equícius —qui era dispost per ésser tribun l’any següent— haguessen comogudes grans sedicions o divisions e avalots en lo poble».
El Codi Penal espanyol, amb un sentit més estricte, tipifica la sedició com a delicte per a aquells que «s’alcen públicament i tumultuàriament per a impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis».
