[14/04/2022]
La paraula sant prové dels llatí sanctus, forma de participi del verb sancīre, que significava ‘consagrar, sancionar’, i està relacionada amb paraules com sacre, sacrilegi o sacerdot, totes derivades de l’arrel indoeuropea *sak-, que conté la idea d’algú o d’alguna cosa que pot actuar d’enllaç entre els humans i els déus. Actualment, s’usa sobretot per a referir-se a algú que, per les seues virtuts, ha passat a considerar-se en moltes tradicions religioses un model de perfecció a seguir, i, com a tal, és invocat perquè actue davant de Déu per a aconseguir la seua protecció. Per eixe motiu, els gremis o les confraries solen nomenar un patró: sant Josep és el patró dels fusters; santa Rita és la patrona dels impossibles, per a evitar així que ningú se senta desemparat… Tot té solució. També hi ha moltes dites populars en què s’impreca la intercessió d’un sant en determinades circumstàncies perquè ens ajude a resoldre algun problema concret. Valga com a exemple esta dita, que encara es conserva ben viva en molts pobles, per a requerir l’ajuda divina davant dels constipats: «sant Blai gloriós, cura’m la gola i lleva’m la tos».
Per extensió, el mot sant s’ha aplicat també a determinats actes singulars, llocs o períodes temporals (com ara la Santa Cena, el Sant Sepulcre o la Setmana Santa) carregats de simbolisme transcendent en la tradició religiosa. En este cas, per la seua singularitat, s’assimilen a noms propis, i s’escriuen, per tant, amb majúscula inicial.
