La paraula samarreta s’utilitza actualment, en algunes àrees del domini lingüístic, amb un sentit equivalent al de camiseta, és a dir, per a referir-se a la ‘peça de roba interior o esportiva que cobrix la part superior del cos fins a més avall de la cintura, amb mànegues o sense, generalment sense coll i feta de cotó o de gènere de punt’.
Al marge d’este ús, en algunes comarques valencianes també s’utilitza esta paraula —molt sovint inclús sense saber-ne el significat originari— en la locució samarreta descoberta, que inicialment feia referència a un joc infantil, però actualment s’usa sobretot, en sentit figurat, per a referir-se a algun assumpte que s’havia volgut portar secretament però, al final, per alguna indiscreció, s’ha escampat i és de domini públic. Amb un sentit semblant, també s’utilitzen les expressions descobrir el pastís, eixir a la llum, ensenyar el llautó…
L’origen etimològic de la paraula samarreta és ben curiós. Este vocable es creà afegint el sufix diminutiu -eta a la paraula samarra, actualment d’ús molt restringit, però antigament s’utilitzava per a designar una espècie de ‘jupetí rústic fet de pell d’ovella que gastaven els pastors’, com el que encara es pot veure en les figuretes del betlem. En la documentació de Joan Roís de Corella, que data de 1502, ja es fa referència a «una samarra tota esqueixada». Però 220 anys abans, en 1282, ja apareix consignat en el Llibre de la Cort del Justícia de València una al·lusió al «fill pubill […] del dit Johan Samarra» en un conflicte sobre la venda d’unes cases en el terme de Mislata. Això posa de manifest que el mot comú havia passat a designar un llinatge, transmés de generació en generació, com a identificador d’una família, i per tant és revelador que la paraula venia de lluny. D’a on?
Una primera hipòtesi relaciona la nostra samarra amb el basc zamar, que s’usava per a designar la ‘massa de llana de les ovelles’. És possible, sens dubte, que siga així. Els pobles, i molt especialment els pastors, han sigut transhumants, i han buscat en cada moment prats verds per a alimentar els seus ramats. Els contactes humans fan que es difonguen les paraules d’una llengua a una altra, sobretot si servixen per a designar objectes útils. I la utilitat de la samarra per a protegir-se del fred és evident. Però també s’ha apuntat, com a hipòtesi explicativa —sense certeses rotundes—, que és possible que esta veu formara part de les llengües ibèriques que es parlaven abans de la romanització i que haguera persistit com una recialla en tota la península Ibèrica. En castellà, de fet, també hi ha la paraula zamarra, igual que en asturià i en gallec; en portugués també tenim samarra. I en tots els casos amb el significat de ‘pellissa’, amb independència de les utilitats que se li pogueren donar.
Al final, tampoc importa massa si esta veu ens vingué del basc o de les llengües ibèriques que conformen el substrat de les nostres llengües actuals. L’important és constatar els mecanismes de relació que ja existien des de l’antiguitat entre els diversos pobles que hem conviscut durant segles i segles en este immens solar amb forma de pell de brau. Les paraules no són més que el reflex d’eixos vincles.
