[24/05/2017]
La paraula salvatge és l’evolució de la forma del llatí vulgar salvaticu, que era al seu torn una variant del llatí clàssic silvaticum, ‘silvestre, que viu en el bosc’. Originàriament s’aplicava sobretot a llocs incultes, inhabitats i inhabitables, i també a les plantes que broten i creixen sense ajuda de l’home, o als animals no domesticats. Però, a partir de l’expansió de l’home per nous horitzons i el descobriment de nous territoris, el vocable salvatge també serví per a referir-se als pobles que no s’havien incorporat al desenvolupament general de la civilització i mantenien formes de vida primitives. Per extensió d’este últim sentit, salvatge passà a aplicar-se a les persones de tracte esquerp i rude; i, finalment, per a qualificar aquelles accions que posen de manifest una crueltat inhumana: «un atemptat salvatge».
